Tot comença amb la banalització amb què es tracten les xifres. En una societat saturada d’informació, on les notícies són efímeres, conèixer cada dia casos de violència de gènere un darrere l’altre, amb el pas del temps ens genera una fredor i una falta de sensibilitat desmesurada respecte del tema. 

"Estem envoltat de números: el número de la seguretat social, el número del carnet d’identitat, el número del mòbil... Els números es converteixen en xifres: desenes de mares, centenars de parelles, milers de dones. Milers de dones maltractades” 

Tot i ser un problema que està a l’ordre del dia, estem tan acostumats a conviure amb ell que el resultat és la realitat d’un silenci tant de les víctimes com de la societat que hauria de veure, escoltar i pronunciar-se. 

"La gent pensa que és molt fàcil denunciar a la seva parella. La gent creu que és molt fàcil canviar de vida. La gent creu que és molt fàcil no tenir por. La gent creu que és molt fàcil adonar-se de les coses. La gent creu que és molt fàcil i potser no ho és, però s’ha de trencar el silenci”. 

La dificultat per acabar amb el maltractament també es deu a la desigualtat històrica existent entre homes i dones. Ja des de petits estem sotmesos a un rols establerts que marquen inevitablement com hem d’actuar en les nostres vides. "No som objectes”, tot i que som possible candidats i candidates. "La va matar perquè no l’estimava. La va matar perquè passava massa temps amb la seva mare. La va matar perquè era una immadura. La va matar perquè educava malament els seus fills. La va matar perquè volia treballar”. 

Davant del maltractament no hi ha excuses.